“Visita a les presons” crònica de Xavier Andreu de la Coral Cantiga

“Visita a les presons” crònica de Xavier Andreu de la Coral Cantiga

“Ahir va acabar un cicle de tres concerts especials que hem fet aquest darrer mes amb Cantiga: el 30 de novembre vam anar a Mas Enric, on està empresonada la Carme Forcadell; el 2 de desembre vam anar a Lledoners, on estan tancats el Jordi Cuixart, el Jordi Sánchez, l’Oriol Junqueras, el Raül Romeva, el Joaquim Forn, el Jordi Turull i el Josep Rull; i ahir vam anar a Puig de les Basses, on està empresonada la Dolors Bassa.

Voldria fer una crònica del que vaig viure, però potser caldria fer-ne una enciclopèdia, ja que hi ha un munt d’aspectes a abordar, com per exemple el de la indigna desproporció de la presó, que el Jordi Llombart denunciava magistralment el dia 27 al davantal de RAC1; o en una altra dimensió ben diferent, què i qui hi ha darrere la revolució dels somriures, com manifestava en Vicenç Villatoro al diari ARA ahir mateix. Tots els aspectes són bons, i complets en ells mateixos, però, a la vegada, només són una mínima part de la dimensió real de tot plegat. Jo en vull fer una altra crònica, la meva, des del cor, el meu.

Entrar a una presó és una experiència dura, que encara que sigui esperada no deixa de ser impactant. Les parets fredes, asèptiques, impersonals; els inacabables i feixucs controls de pas; els murs alts, les reixes amb marquesines tallants; les cares dels interns que t’observen amb una barreja de curiositat i enveja, perquè tu ets un passavolant amb el privilegi d’estar-hi només una estona en una visita més o menys benintencionada. Tot, absolutament tot et recorda que estàs en un altre món, en una altra dimensió d’espai i temps, en una altra realitat, inhòspita i repressora.

Vaig veure un munt de cares, i quins rostres! I en ells vaig descobrir per damunt de tot la desproporció d’una justícia al servei més del poder que no pas de la societat. Els que estan tancats a aquestes presons no són en absolut una part representativa de la nostra societat; la proporció de pells més fosques, de rostres sorruts que espontàniament relaciones amb gitanos, magrebins, subsaharians, sud-americans… és altíssima. On són els blancs i rics banquers que han estafat els estalvis a les iaies? On són els empresaris que han pagat persones corruptes? On són els polítics que s’han embutxacat els diners de tots? No els vaig veure! Hi són? Els que sí que hi són, són els pobres que no es poden pagar un bon advocat, que no tenen els recursos econòmics per allargar infinitament els processos judicials amb l’únic objectiu d’estar el mínim possible allà dins, si hi arriben a entrar.

I al bell mig d’aquella munió de cares assaonades per una vida encruelida, unes que no hi encaixaven gens: la faç dolça de l’Oriol, la fesomia bonhomiosa de la Dolors, la figura atlètica del Raül, el semblant rialler del Jordi… Un intern de Lledoners va dir a un company de la coral: ”Jo he matat, he violat, per això jo sí que he de ser aquí; però ells, què han fet per ser-hi?” Fins i tot els mateixos interns veuen òbvia la desproporció del càstig i la venjança institucional.

En una paret de Puig de les Basses hi ha un rètol que recordava un article d’una llei, segons el qual les presons tenen com a objectiu primordial la reeducació i la reinserció social. Quin cinisme! Un munt d’estudis denuncien aquesta falsedat. Les presons serveixen per treure’ns del davant unes persones que molesten la societat, . Però tot i això, ¿no seria millor dedicar aquesta quantitat ingent de recursos a reinserir-les realment en la societat, seguint el model dels països nòrdics? I únicament deixar-hi tancats uns quants, aquells realment perillosos, aquells que, després d’intentar-ho un munt de vegades, honradament no ens n’hem sortit amb la seva reinserció.

Nosaltres hi vam anar a cantar. La música és el llenguatge universal dels sentiments, i encara que parteixis d’uns paràmetres culturals ben diferents, en algun moment pots connectar-hi i commoure’t. Això ho vam viure de nou ahir, com els dies anteriors, quan els interns reconeixien una melodia o quan els acaronava la veu solista entonant El cant dels ocells. A més de la música, vam poder compartir unes paraules amb els interns, menys de les que hauríem volgut, amb l’únic propòsit d’humanitzar-los, de puntualment escurçar l’abisme que ens separa. I també ahir vam poder abraçar la Dolors, i rebre d’ella la seva serena espontaneïtat: ens va poder dir que és clar que no està bé, i que és clar que es fa un tip de plorar. I nosaltres li vam poder dedicar poca cosa més que un somriure contingut, i amb un nus a la gola li vam cantar –els vam cantar a tots ells– més amb el cor que amb les cordes vocals.”

Xavier Andreu

Barcelona, 30 de desembre de 2018

Deixeu el vostre comentari