Quedat a casa i llegeix! Les recomanacions de la Susanna Àlvarez

Quedat a casa i llegeix! Les recomanacions de la Susanna Àlvarez

Una de les primeres coses que vam pensar quan les autoritats sanitàries i el Govern ens van dir que ens havíem de quedar a casa, va ser en recomanar-vos unes bones lectures. Per això hem parlat amb la nostra lletraferida de capçalera i ens ha fet arribar una llista i una carta. Gràcies Susanna!

#quedatacasaillegeix

Aquí teniu les meves recomanacions de lectures per aquests propers dies de confinament.

A tenir en compte:

Cap d’aquests llibres són novetats editorials.

No són els que hem treballat aquest curs al club de lectura.

Tots els he llegit. Tots els recomano. Tots m’han agradat per un motiu o un altre.

A més de la referència bibliogràfica, he inclòs un fragment perquè hi pogueu fer un tast.

Si us animeu a llegir-los, els podem comentar. Ara seria virtual, però més endavant ho podem organitzar als Lluïsos.

Bones lectures!

Susanna Àlvarez,

Conductora literària del Club de lectura dels Lluïsos de Gràcia.

A continuació us en traslladem quatre d’aquesta llista de llibres

Zona zero, de Núria Busquet Molist. Barcelona: LaBreu Edicions, 2019. 269 pàgines

(p. 257-258)

PROBLEMA-DE-FONS-DE-LA-MORT

El problema-de-fons-de-la-mort és el-sentit-de-la-vida. El que volem és que tot tingui un sentit, en el moment de caure. El sentit de la vida mateixa. La procreació, és a dir, la perpetuació. La vida després de la vida. L’existència dels altres, la dimensió col·lectiva del sentit de la vida. L’art, la literatura, l’amistat. L’amor. La felicitat, la llibertat i l’autorealització, el número i la qualitat dels objectius aconseguits durant el temps vital. O potser el sentit de la vida és la pròpia voluntat que la vida tingui un sentit.

Vista en perspectiva, tota mort és un fet més, dins de l’univers humà, perquè l’ésser humà perviu i no mor mai. L’universal humà es fa ésser contra l’ésser particular. Això explicaria la raó per la qual una persona decideix seguir les ordres i arriscar-se a morir per treure gent d’una torre a punt de caure. El límit de la mort existeix individualment, però no a nivell universal.

La importància de la nostra participació en el funcionament de la societat és impossible d’esbrinar. No sabem fins a quin punt l’existència de cada ésser afecta la deriva de la humanitat. Cada ésser individual pot ser molt, massa, important.

 

___________________________________________________________

També el vertigen, de Vicent Almela i Artíguez. Barcelona: Viena Edicions, 2016. 58 pàgines

(p. 56)

VERTIGEN

Tinc un vol d’ocells negres al cor.

Un metall fred i perfecte als pulmons.

Sang als ulls, tinta als dits.

 

Estimar és aprendre

a estimar també el vertigen.

 

___________________________________________________________

 

Lovely, d’Antònia Vicens. Barcelona: Cafè Central i Eumo Editorial, 2019. 66 pàgines

(p. 40-41)

LA MEVA PRIMERA LLIBRERIA

Era de caoba vermella

amb portes vidrieres

de vidres fumats

i rivets de laca

blancs.

 

Un metre d’alçada

per un metre cinquanta d’amplària.

Tres prestatges de vint.

 

Vàrem rompre la guardiola de terrissa

i tot un capvespre de gener

per anar a comprar-la.

 

Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. William

Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson

MacCullers. I James Joyce amb el seu Retrat

d’un artista adolescent que

em va crear una úlcera

a la ploma.

 

A poc a poc deixava

de ser moble

i passava a Santuari.

La llibreria.

 

Les pregàries de la nit

les feia davant el cor obert de la fusta

i no davant el Cordejesús amb els ulls girats

de damunt la capçalera del llit.

 

A la mare

que no havia obert mai un llibre

també l’amarava de devoció. La llibreria.

 

Llibres a una casa de pobres!

 

Religiosament es cuidava que la pols

no es fiqués per les escletxes i envaís el paper.

Que els polls dels llibres

no espipellessin les lletres.

 

En canvi el pare calcigava estufera

quan hi passava per davant.

 

Satisfet d’haver pogut comprar

la mar a la seva filla.

____________________________________________________________

Haiku a Brooklyn, de Joan Vigó. Barcelona: LaBreu Edicions, 2018. 209 pàgines.

(p. 114)

Escriure un poema s’assembla molt a netejar el revòlver. Has de ser conscient de totes les peces, de tots els mecanisme. Has de posar-hi lubricant. Quan tornes a posar-hi el tambor i el fas girar, ha de tenir el ritme exacte que busques. Res no pot grinyolar. El mecanisme només té sentit amb el tret. L’explosió. Com quan trobes la paraula. Quan el diccionari o la reflexió intensa et lliura a vegades el tret que fa que tot funcioni. Però un cop creus que el poema està acabat, una quimera que et permet tornar-ho a intentar, és com disparar. Has de començar de nou. Desmuntar, repassar, lubricar per poder tornar a disparar el poema. Així és. Com una arma de foc. El tambor carregat de paraules que no saps si faran blanc allà on apuntes. Escriure poesia és netejar un revòlver o destil·lar aiguardent.

 

Deixeu el vostre comentari