Aquest llibre està especialment indicat a lectores i lectors que vulguin passejar amb l’autora per Nova York, pels seus carrers, a través dels seus ulls, els d’una dona solitària que troba confort en el brogit, en la cultura, en les converses casuals, en l’observació impúdica de la gent.
«El meu dolor és tan gran que ni goso sentir-lo. […] Llavors ens estem assegudes juntes, en silenci, sense implicar-nos l’una en l’altra, dues dones que és miren la foscor de tota aquella vida perduda. La mare no es veu ni jove ni vella, només profundament absorta per la naturalesa terrible del que veu. Jo no sé com em veu a mi.» (p. 183-184)
