L’Eva Saumell és Actriu, Dramaturga i Directora de teatre, està a vinculada als Lluïsos des de fa més de vuit anys com a professora del Taller de Teatre de la Companyia En Sense. I també es dedica a la investigació teatral en tres àmbits: cuina, dones i memòria.
Sempre has volgut o t’has imaginat fent aquesta feina al Taller de Teatre?
Sí i no. La meva vinculació amb la docència teatral ve de lluny, des que vaig acabar l’Institut del Teatre l’any 1994. Un moment en què per poder fer d’actriu, havies de compaginar la interpretació amb altres feines, i fer classes de teatre era una d’elles. Pensa que llavors es treballava molt sovint sense cobrar o cobrant un «sou» (per dir-ho d’alguna manera) simbòlic. Això si no pagaves per treballar! L’ensenyament, doncs, era una bona opció, tot i no haver-la tingut mai en compte, perquè el que vols de totes totes és actuar. Amb els anys, però, s’ha convertit en una passió i m’encanta poder compartir els meus coneixements, guiar les persones que formen part del Taller de Teatre (entre d’altres) i tirar endavant un muntatge, des de l’inici fins al dia de l’estrena. És un procés molt enriquidor i ple de màgia.
Quins eren els teus referents fa uns anys, quan t’imaginaves en un futur? Hi havia dones en les quals projectar-te?
Si em poso en la pell de l’Eva jove, com a actriu et diré que l’Anna Lizaran; com a escriptora, Mercè Rodoreda, Marguerite Duras o Montserrat Roig. Ho llegia tot d’elles. Són els noms que em venen al cap ara mateix. Si et soc sincera, però, ben aviat vaig deixar de fer volar coloms i em vaig centrar en fer bé la meva feina, fos quina fos. I sobretot, fer-la amb passió, perquè és l’única manera de poder sobreviure en aquest món antropofàgic.
Quines són les teves referents actuals en el teu àmbit, feina…?
Ara per ara, i gràcies a l’estol d’alumnis amb les quals comparteixo molt més que el Taller de Teatre, sobretot autores; tant les d’abans com les que són de rabiosa actualitat: Simone de Beauvoir, Silvia Federici, Audre Lorde, Pauline Harmange, Gata Cattana, Marta Barceló, Mari Luz Esteban, Sònia Moll, Valerie Solanas, Helena Tornero… He fet un poti-poti de gèneres (literaris) i d’orígens, però en tinc tantes al cap! Llegeixo de manera malaltissa, no puc evitar-ho.
Creus que com a dona has tingut més dificultat per arribar on ets ara?
Així, a cop calent, et diria que no. I t’haig de confessar que quan he provat d’entrar en el “sistema”, m’han guanyat (que no vençut) dones, precisament, i no em fa res, perquè s’ho mereixien.
Penses que equitat real entre homes i dones és possible?
Sí, però em sembla molt que trigarà, perquè ens hi hem de posar totis, no només les dones. És una feina que ha de fer la societat, tota a l’una, perquè en aquesta tasca titànica no hi tenen cabuda els egos. Cal deixar de mirar-nos el melic, i pensar i parlar (per aquest ordre) des del nosaltres, no des del jo. Enderrocar el mur mil·lenari del patriarcat, de la fal·locràcia o de l’androcentrisme és pensar i parlar de feminitats i masculinitats, de “feminismes” (perquè són plurals), i sobretot, fer-ho tot l’any, no només el mes de març, com si fos un bolet primerenc.
Fas investigació teatral en els àmbit de la cuina, les dones i la memòria a que et refereixes exactament?
Arran de la meva tesi doctoral —Cuina, teatre i modernitat. Barcelona, 1888-1919—, vaig decidir continuar treballant com a investigadora independent i submergir-me en les dramatúrgies catalanes en femení, perquè és en aquest segle XXI que les autores de teatre s’han convertit en «subjecte» i les seves obres ocupen els escenaris de ple. Algunes d’elles lluiten contra l’oblit amb peces que recuperen un passat traumàtic, el de la Guerra Civil, i donen veu a totes aquelles dones esborrades de la història doblement: per dones i per roges. D’altres denuncien la tragèdia dels feminicidis o el rol sempitern de «cuidadores sense contrapartida» que s’atorga a les dones. I encara d’altres s’enfronten a les xacres de la vellesa femenina o posen de manifest el conflicte entre ser «dona amb estudis» o «mestressa de casa». La llista de dramaturgues és molt llarga, però gràcies a elles els personatges femenins han deixat de ser meres comparses —per no parlar de bruixes, mares o ingènues— i s’han convertit en representants de la realitat.
Ens podries recomanar una composició / llibre / pel·lícula … que t’hagi inspirat en el teu camí?
Només una? Això és com preguntar què m’enduria a una illa deserta! Només et diria que em quedo amb totes aquelles dones (reals o de ficció) amb les quals he compartit, comparteixo i espero compartir la meva vida, perquè elles sempre són font d’inspiració.
Aquesta entrevista forma part d’un seguit de converses, virtuals o presencials amb les que volem donar visibilitat i mostrar els diferents perfils de dones que tenim a Lluïsos. Algunes plenament conscients d’estar obrint camí, altres fent petites revolucions des del fet quotidià, altres trencant els esquemes d’espais masculinitzats, però totes elles amb veu pròpia. Coneixes alguna dona o creus que hi ha alguna dona a Lluïsos que puguem entrevistar? Escriu-nos a comunicacio@lluisosdegracia.cat
