Història
Si ens remuntem en el temps, tot va començar el dia de Sant Joan de l’any 1851 quan el capellà mataroní Mn. Jaume Alsina va fundar la Pia Unión de Jóvenes Devotos de San Luis Gonzaga. Ho va fer a l’antic convent de les Monges Clarisses de la Divina Providència situat aleshores a l’indret dels actuals carrers Verdi, Biada i Topazi. Malmès al començament de la guerra i enderrocat l’any 1937, l’antic convent de les Clarisses s’ubica avui al barri del Coll tocant a la plaça Lesseps.
Gràcia era, en aquells moments i des del juny de 1850, una vila independent i autònoma de Barcelona. L’esperit catòlic era fort en el territori gracienc, però aviat s’hi estendrien també primerenques influències procedents de la Reforma i d’ideologies obreristes, anarcosindicalistes i socialitzants. Mentre Gràcia anava construint el seu entramat municipalista, els catòlics de l’època pensaven que calia estar ben atents per evitar que la joventut caigués en mans de suposades idees “dissolvents” i “subversives”. Mn. Alsina, el fundador, va captar molt bé aquesta “necessitat” i va assentar les bases d’una sòlida estructura social al servei de la formació íntegre de la joventut des d’una concepció catòlica, apostòlica i romana.
Ateneus cívico-culturals catòlics arreu d’Europa
Pocs mesos després de la creació de la Pia Unión, Alsina es va inspirar en el model dels anomenats gimnasios que, a manera d’ateneus cívico-culturals catòlics, havien florit arreu d’Europa i especialment a l’Alemanya renaixentista. D’aquella inspiració en sorgiria el Gimnasio de los Luises promogut per Alsina. Si la Pia Unión atenia sobretot els aspectes del culte religiós i l’espiritualitat dels joves lluïsos, el Gimnasio hauria de procurar als mateixos joves esbarjo social i formació més artística, acadèmica i esportiva. Finalment, el 12 de setembre de 1855 –ara fa 150 anys—Mn. Jaume Alsina fusionava els objectius de la Pia Unión i del Gimnasio, donant lloc a la Corte Angélica de San Luis Gonzaga de Gracia.
A banda del convent de les Clarisses l’activitat dels joves lluïsos en aquells inicis es va desenvolupar, també, en tres pisos que Mn. Alsina va llogar successivament: al carrer de l’Àngel avui Montseny, al carrer Cortés, ara Mateu i al carrer Ample actualment Verdi. Fins que l’any 1864 el fundador va destinar una bona part del seu patrimoni personal a l’obra de la Corte Angélica i va censar uns terrenys a la recent urbanitzada plaça del Nord on s’hi construiria el primer edifici social de l’entitat. Des d’aquell moment la història dels Lluïsos va quedar lligada per sempre a la plaça del Nord. Passaran els anys, la plaça es modificarà substancialment i la seu social de la casa coneixerà ampliacions i reformes de gran envergadura destacant, per damunt de tot, els creixements i remodelacions del patrimoni de l’entitat els anys 1934 i 1953. En el terreny espiritual i organitzatiu cal destacar que el 17 d’octubre de 1876 la Corte Angélica es va convertir en Congregació Mariana.
L'edifici de la plaça del Nord a l’aleshores canonge de la Catedral de Barcelona
El 14 de novembre de 1878 Mn. Alsina deixa la direcció espiritual de la casa i ingressa a la residència del Seminari Major de les Corts. L’any següent cedeix la propietat de l’edifici de la plaça del Nord a l’aleshores canonge de la Catedral de Barcelona, rector del Seminari i futur bisbe de Vic i de Barcelona, el Dr. Josep Morgades i Gili. Per la seva banda, Morgades cedirà més endavant la propietat als rectors de les parròquies de Santa Maria del Mar i Santa Maria de Jesús de Gràcia, copropietat que s’allargarà en el temps fins que, ja en època de l’emblemàtic consiliari Mn. Alfons Muñoz, l’any 1917 la Corte Angélica adquirirà la totalitat de l’edifici.
Quan el fundador –que morirà l’any 1883—va abandonar la direcció espiritual fou substituït per Mn. Narcís Canet i, posteriorment pels mossens Onofre Biada, Pau Rosell, Joan Pladevall i Salvador Barone fins arribar a la fecunda etapa d’un dels grans consiliaris que ha tingut la casa: Mn. Alfons Muñoz i Trilla. Mn. Muñoz iniciarà la seva etapa el 9 de desembre de 1911 i restarà en la direcció espiritual fins al 1928. En aquest llarg període es procedirà a l’estructuració de les activitats i seccions de la casa i es vetllarà especialment pels objectius de formació d’infants i joves. Tot i que hi ha notícia de la pràctica de l’excursionisme des del 1870 i que en els dies del fundador els joves lluïsos ja jugaven a les botxes o a bitlles, serà l’any 1916 que es fundi la secció d’Esports i Excursions. També l’atletisme, un dels esports històrics de la casa, s’estructura per aquelles dates. Per altra banda, l’1 d’abril de 1915, havia aparegut el primer número de Nostra Acció, el que serà emblemàtic butlletí de l’entitat. Igualment durant l’època de Mn. Muñoz, l’any 1919, es va crear l’Associació de Protectors amb l’objectiu de possibilitar que els joves congregants quan es casessin, tot i perdre aquesta condició, poguessin continuar com a socis de l’entitat desenvolupant determinades activitats.Els Lluïsos de Gràcia. Any 1912
El gran llegat de Mn. Muñoz, però, arribarà només quatre dies abans de la seva mort. El 31 de maig de 1928 el mossèn va crear la Secció Sabatina a través de la qual els congregants participaran en activitats de culte els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí sota l’advocació de la Verge Maria. La Secció iniciarà també el mes de setembre d’aquell mateix any els aplecs anyals a una ermita o santuari de la Mare de Déu a començaments de cada curs. El 19 de març de 1929 es constitueix oficialment la secció de Caritat que, abans i després de la guerra civil, desenvoluparà la seva activitat a l’Hospital de Sant Pau, al Sant Llàtzer per a leprosos, a les Germanetes dels Pobres, a Sant Joan de Déu, a les barraques del Carmel o al Cottolengo del Pare Alegre entre d’altres. A portes ja de l’adveniment de la IIª República i de l’esclat de la guerra civil, a Mn. Muñoz el varen substituir com a directors espirituals els mossens Manuel Rovira i Francesc Montoliu. Durant els tres anys de guerra, els Lluïsos han de suspendre tota activitat i la seu de la plaça del Nord queda confiscada per Estat Català. Amb l’entrada de les primeres tanquetes italianes pel carrer Gran de Gràcia, el mateix 26 de gener de 1939 alguns socis de la casa –entre ells el que ja era president el 18 de juliol de 1936, l’Antoni Casas i Casajoana—recuperaran de nou la seu per a l’entitat.
S’havien acabat uns anys molt difícils però començava una dura postguerra en la qual l’entitat aniria poc a poc recuperant la seva força. El mateix 1939 s’incorpora com a nou director espiritual Mn. Ricard Penina que forjarà la gran estructura religiosa, social i cultural de l’entitat i impulsarà, entre d’altres accions, un ampli teixit marià amb els congressos i assemblees de devoció, reflexió i estudi a l’entorn de la Verge Maria. Les antigues seccions reprenen, poc a poc, la seva tasca. Les properes dècades es viurà un gran esplendor del teatre a la casa, destacant les representacions nadalenques de Los Pastores en Belén, obra de la qual ja es té constància que es representava a la Corte Angélica a finals del segle XIX. També el 1939, el mes de febrer, es crea el Grup Mossèn Muñoz, la gran secció dedicada a l’educació cristiana en hores de lleure per a infants i joves.
Els Lluïsos de Gràcia. Any 1928
Els Lluïsos de Gràcia. Any 1970
Els Lluïsos de Gràcia. Any 2005
Romiatge de la vila de Gràcia a Montserrat
L’any 1948, l’entitat liderarà el gran romiatge de la vila de Gràcia a Montserrat per posar als peus de la Verge el Lliri gracienc aconseguit mitjançant una àmplia campanya de suport popular. Els atletes de la casa, dels quals hi ha notícia almenys des dels anys deu del segle, protagonitzaran el romiatge ja que el Lliri fou portat des de la plaça Rius i Taulet fins al Monestir en una cursa de relleus amb corredors de les diverses entitats esportives gracienques. El romiatge s’emmarcava en els moments més àlgids del nacional-catolicisme. Als Lluïsos l’espiritualitat i el fervor de la litúrgia s’expressaven sobretot en les sabatines, en les multitudinàries misses de nou del matí de cada diumenge a la parròquia de Sant Joan i amb la presència –ja des d’abans de la guerra—a les tradicionals processons de Corpus de Gràcia.
El 4 de març de 1945, d’altra banda, havien començat oficialment les activitats de la secció de bàsquet que, disset anys més tard, veurà acomplert el seu somni de jugar a casa en una pista de bàsquet reglamentària i coberta. Efectivament la nova pista, en el marc d’una profunda reforma de la seu social de l’entitat, es va inaugurar el 4 de novembre de 1962. Els Lluïsos continuava creixent tant des del punt de vista físic com del de l’oferta formativa per a la joventut. Des del 1957 havia entrat l’escoltisme a la casa, primer a través de l’agrupament Bisbe Irurita de nois i després del Celístia de noies. El 22 de novembre de 1961 la Coral Cantiga oferia el seu primer concert a l’entitat recollint l’herència de l’Schola Cantorum creada els anys 20 a la Corte Angélica i convertint-se amb el temps en una de les formacions corals més prestigioses del país. Filles de la Cantiga aniran sortint successivament l’infantil El Virolet, la coral intermitja Sinera i, ja molt més endavant, les agrupacions Vent del Nord i La Fuga.
Obres en construcció. Any 1961
Però cal que tornem enrere. El dia de la Mare de Déu del Carme de l’any 1952 havia estat un dels més tristos en la història de la casa. La mort de Mn. Ricard Penina va commocionar profundament la totalitat dels congregants i el seu buit fou dificilíssim d’omplir. El va succeir en la direcció espiritual un altre dels grans capellans de l’entitat, Mn. Joan Pellisa a qui li correspondrà l’immens honor d’impulsar i presidir els solemnes actes commemoratius del centenari de la casa l’any 1955. Pellisa ocuparà la direcció espiritual fins que l’any 1969 serà substituït per Mn. Manuel Tort a qui més endavant rellevarà Mn. Carles Sauró, el darrer consiliari.
El 18 de gener de 1969 es produeix una autèntica “revolució” a la casa. No sense tensions ni resistències l’Assemblea General aprova que les dones puguin ser sòcies de l’entitat amb igualtat de drets i deures amb els homes. Havien passat més de cent anys des de la fundació !!! La dècada dels 70 serà la de la implicació socio-política de l’entitat que participarà en la majoria de lluites democràtiques tant a nivell de país com a la vila de Gràcia. També per aquest temps es veurà amenaçada per la reforma urbanística d’una Via O que, d’haver-se tirat endavant, hauria partit en dues meitats Gràcia i els propis Lluïsos. Els anys 70 portaran també la primera dona presidenta de l’entitat i, ja en els 80, se celebrarà un Congrés que analitzarà el present i el futur de l’entitat davant els nous reptes socials que cada dia apressen més. Els Lluïsos s’aniran modernitzant, naixeran nous col·lectius i seccions, grups de teatre, es consolidaran els esports, es faran constants reformes per mantenir la casa al dia i s’obrirà un ampli ventall de noves ofertes en el terreny de la formació d’infants i joves en hores de lleure.
Tant per la història com per aquesta capacitat permanent de renovar-se i posar-se al dia, l’any 1997 els Lluïsos van ser reconeguts amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya. En el marc de celebració del 150 aniversari de l’entitat, l’Ajuntament de Barcelona va concedir als Lluïsos la Medalla d’Or de la Ciutat, com a reconeixement de la seva tasca en la formació d’infants i joves.
Un text d’Albert Musons. Autor del llibre “Lluïsos de Gràcia (1855-2005). Crònica de 150 anys”
Presidents i presidentes
Rafael Giménez Sorrosal (27 de novembre de 2018 – actualitat )
Oriol Hosta (27 De Setembre De 2010 – 27 de novembre 2018)
Jordi Casassas (29 De Novembre De 2006 – 27 De Setembre De 2010 )
Francesc Xavier Ripoll (23 D’octubre De 2006 – 29 De Novembre De 2006)
Jordi Casassas (25 De Febrer De 2004- 23 D’octubre De 2006)
Carme Segura (1992-2004)
Agustí Vilajosana (1989-1992)
Isidre Ortiz (1985-1989)
Lliberat (Tatu) Hosta (1984-1985)
Comissó Gestora: Josep Mas, Josep Mª Rofes I Jordi Costa (1983-1984)
Josep Mas, Josep A. Foz I Josep Mª Rofes (1982)
Comissió Permanent De La Junta (En Funcions De Comissió Gestora)
Maria Teresa Draper (1976-1982)
Jordi Bufurull (1973-1976)
Eugeni Lasalle (1971-1973)
Jordi Bufurull (1969-1971)
Jordi Casso (1967-1969)
Martí Buch (1965-1967)
Francesc Olsina (1963-1965)
Antoni Closa (1960-1963)
Jaume Mateu (1958-1960)
Pere Ferrer (1954-1958)
Lliberat (Tato) Hosta (1948-1954)
Ramon Carulla (1944-1948)
Magí Hortal (1941-1944)
Antoni Casas (1936-1941)
Santiago Vila (1935-1936)
Enric Barsó (1925-1935)
Antoni P. Pujol (1922-1925)
Ramon Casso (1919 – 1922)
Pau Nicolau (1912-1919)
Antoni Samsó (1910-1912)
Josep Mª Camps (1907-1910)
Miquel Tapias (1905-1907)
Josep Mª Camps (1903-1905)
Alfons Muñoz (1902-1903)
Manel Carrasco (1901-1902)
Josep Mª Panyella (1900-1901)
Lllibori Iglesias (1893-1900)
Joan Pons (1892-1893)
Andreu Monner (1888-1892)
Pere Cid (1887-1888)
Francesc Cornet (1884-1887)
Eduard Domènech (1883-1884)
Francesc Cornet (1880-1883)
Miquel Giravent (1876-1880)
Pere Samsó (1873-1876)
Miquel Hortal (1869-1873)
Narcís Salazar (1865-1868)
Antoni Bozzo (1863-1864)
Cristòfol Rubirosa (1959-1862)
Pius Llobet (1855-1858)
