Tastets de lectura per aquest estiu

Com cada juliol li hem demanat a la nostra lletraferida de capçalera, la Susanna Àlvarez que ens prepar algunes recomanacions de lectura per aquest estiu. Ens proposa cinc títols i ens en deixa uns tastets.

Gaudiu de la vida i de les bones lectures!

Un llibre que parla de llibres…

Com ordenar una biblioteca de Roberto Calasso

Traducció de Xavier Valls i Guinovart

Editorial Anagrama

«Com ordenar la pròpia biblioteca és un tema altament metafísic. Sempre m’ha admirat que Kant no li dediqués un petit tractat. De fet, podria oferir una bona ocasió per explorar una qüestió cabdal: què és l’ordre. L’ordre perfecte és impossible, senzillament perquè hi ha l’entropia. Però sense ordre no es pot viure. Amb els llibres, com amb tot, cal trobar una via entre les dues frases.»

«… El més important és que pugui trobar fàcilment els llibres que buscava i descobrir els que no sabia que buscava. I que això passi en un lloc adient, sense música de fons (ja que avui tothom pot escoltar el que vulgui amb el seu aparell, sense molestar el proïsme). Així es reconeixerà, avui com ahir, la bona llibreria. Si amb això no n’hi ha prou, voldrà dir que amb el llibre ja no n’hi ha prou. I si amb el llibre no n’hi ha prou, vol dir que el món està passant una altra pàgina fosca de la seva història.»

Un llibre de poemes, de belles vísceres…

Sempre encara de Meritxell Cucurella-Jorba

Godall Edicions

«CADA COP QUE ENTRO COM NO VOLS em fas tornar

a entrar. Ara passo el llindar a la manera teva

i ni m’has vist. No saps que tot m’és obert,

els arbres i els homes i els dies

i el vertigen de no creure, ja, en res.»

«If it were but a matter of faith.»

NICK CAVE

«MARXO BOSC ENDINS

per confondre’m

silent amb les alzines

i la malesa i la vilorda

i les branques més altes.

Serà indòmita,

també, aquesta partença.

No hi ha destí,

el destí és ara.

(La petitesa de cada salvació,

el clamor que corre per dins.)»

Un llibre «incòmode», que no et pot deixar indiferent.

Les cares de Tove Ditlevsen

Traducció de Maria Rosich Andreu

L’Altra Editorial

«Als vespres era una mica millor. Ho podia allisar i observar amb cautela, amb l’esperança que algun dia se’n podria fer una idea de conjunt, com qui es mira un tapís virolat de Gobelins per veure si ja se’n revela el patró. Les veus havien tornat a casa seva, i amb una mica de paciència podies destriar-les com els fils d’un garbuix de llana. Podia pensar amb calma en les paraules sense por que en vinguessin de noves abans que s’acabés la nit, que prou feina tenia a mantenir els dies separats; si algú hi obrís un forat, exhalant cap a la foscor com si fos un vidre glaçat, el matí li entraria als ulls abans d’hora.»

«…Que ella recordés, no n’havia dit mai res abans que la ingressessin, Però, què era la realitat del món i què no era real? No era una mena de malaltia, que la gent pogués anar pel món retenint el seu propi ego? Tot aquell caos de veus, cares i records que només deixaven anar gota a gota, sense saber segur si els podrien recuperar…

– Demà començaré a escriure – va dir.

Però ell ja s’havia adormit.»

Un llibre que és una història d’amor a la naturalesa.

El país dels Sabirs d’Oriol Canosa

Editorial Comanegra

«Al principi, Ivan Vània va crear les costes i la terra. Però la terra era caòtica i buida, perquè ningú no sabia amb exactitud quina forma tenia, quins rius i llacs la regaven, quines serralades la dividien.

         El mapa que Ivan Vània dibuixava era incomplet i per això el dibuixava.»

«El pont va continuar volant cap al sud i de seguida el país dels sabirs va quedar enrere. L’última cosa que va veure, abans que el sol es pongués sobre l’oceà de bedolls i Vània es quedés flotant en la foscor sobre una lleugeríssima estora de joncs, va ser un corb negre que planava just sota seu. També li va semblar veure un ramat de mamuts llanuts que avançaven pesadament cap a l’est, fugint d’una terra on aviat els habitants originaris de la taigà no hi podrien viure. Però d’això tampoc no n’estava gaire segur.»

Un llibre com a viatge vital, explicat en cinc capítols, per una periodista.

Matar el nervi d’Anna Pazos

La Segona Perifèria

«L’última vegada que vaig tenir febre va ser la primavera del 2013. Aleshores vivia a Tessalònica, al nord de Grècia, on pagava cent disset euros al mes per una habitació amb un mandala a la paret i un matalàs doble a terra. La febre va arribar a traïció. Feia mesos que m’alimentava de crestes llefiscoses de formatge, fumava herba i lliscava cap a un estat que més tard identificaria com a depressiu. Vaig passar la febrada menjant plàtans que m’havia portat una mena de nòvio comunista local. La febre era freda al matí i bullia a la nit. Quan la temperatura pujava, el mandala adquiria activitat psicodèlica i el matalàs deixava de tenir sentit. La sensació m’era tan aliena i extrema que pensava que m’estava morint.» (De COM DESAPARÈIXER DEL TOT)

«Quan el nolotil 0,4 g/ml en ampolla em fa efecte i el dolor es comença a esvair, accedeixo a un estat rar d’esperança i alienació amb l’univers. És una calma eufòrica, similar a la sensació de despenjar el telèfon i sentir la veu de l’home que estimes donant-li la teva adreça a un taxista. Per un moment no existeix cap altre lloc, s’esvaeixen tots els països i ciutats; tornaran els mals i les complicacions, però ara per ara són tan sols una abstracció. L’instant és absolut i poderós, infinit i càlid com la nit, i m’hi endinso travessant la ciutat a peu fins a mullar els dits a la platja de la Barceloneta amb la certesa que per fi he arribat a casa.» (De MATAR EL NERVI)

Posem en marxa ‘Més enllà de Lluïsos’

No results found.